Història LGTBIQ+ de Madrid: dels espais clandestins a l’Orgull

Abans de Chueca: viure i trobar-se durant la dictadura

Per entendre els primers espais LGTBIQ+ de Madrid, cal començar pel context legal. L’any 1954, la dictadura va modificar la Ley de Vagos y Maleantes perquè l’homosexualitat quedés inclosa explícitament dins les categories considerades perilloses. La norma permetia mesures com l’internament, la vigilància i les restriccions de residència.

L’any 1970, aquella llei va ser substituïda per la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social. La terminologia va canviar, però la persecució va continuar. Per a moltes persones, viure obertament podia comportar una denúncia, una detenció, la pèrdua de la feina, el rebuig familiar o l’exposició pública. La clandestinitat no era una qüestió estètica: era una forma de protecció.

Per això, parlar de la vida LGTBIQ+ madrilenya dels anys cinquanta, seixanta i setanta no significa buscar un únic “barri gay” tal com l’entenem avui. La vida social estava repartida pel centre i prenia formes molt diferents segons la classe social, l’edat, el gènere i les circumstàncies de cada persona.

El mapa del Madrid LGTBIQ+ clandestí: Echegaray, cinemes, billars i Gran Vía

La recerca històrica sobre la repressió i la sociabilitat dissident a Madrid ha permès reconstruir un mapa molt més complex del que acostuma a explicar la memòria popular. Alguns espais funcionaven com a punts de trobada habituals; d’altres simplement oferien prou anonimat, foscor o tolerància perquè dues persones es poguessin reconèixer sense cridar gaire l’atenció.

El carrer d’Echegaray i els bars que canviaven quan queia la nit

Una de les zones més ben documentades es trobava entre Atocha i la Puerta del Sol. Al carrer d’Echegaray, molt a prop de l’antiga seu de la Dirección General de Seguridad, alguns bars aparentment convencionals reunien a la nit una clientela que sabia on podia trobar una mica més de tolerància.

Els expedients estudiats per historiadors han permès identificar noms com Tánger, Norte i Sevilla Cañí. No eren “bars LGTBIQ+” en el sentit actual, amb una identitat pública i visible, sinó establiments on determinades formes de sociabilitat eren conegudes i, en alguns moments, tolerades. Precisament aquesta ambigüitat formava part de la seva supervivència.

Els cinemes com a espais d’anonimat

Els cinemes de sessió contínua oferien una altra possibilitat. Comprar una entrada permetia passar diverses hores en un espai fosc, amb vestíbuls, lavabos i zones de descans. Els Cines Carretas van adquirir tanta fama com a lloc de trobada que van acabar formant part de la memòria col·lectiva de diverses generacions. També hi ha expedients relacionats amb els Cines Ideal.

És important no idealitzar aquests espais. Podien servir per trobar-se, però també comportaven riscos de detenció, extorsió, violència o exposició pública. La sociabilitat LGTBIQ+ d’aquella època es construïa en un equilibri constant entre el desig de viure lliurement i la necessitat de protegir-se.

Gran Vía: quan l’espai públic també era un codi

Per a moltes persones, especialment les que no tenien accés a cercles privats o locals de pagament, la mateixa ciutat es convertia en el punt de trobada. La Gran Vía apareix en recerques i testimonis com una zona de passeig i reconeixement mitjançant mirades, recorreguts repetits i gestos discrets. L’entorn dels antics magatzems SEPU, a prop de Callao, n’era un dels punts.

Aquesta part de la història ajuda a entendre una cosa essencial: el Madrid LGTBIQ+ no va sorgir només dins dels locals. També es va construir caminant, esperant, observant i aprenent a llegir la ciutat.

Els primers locals LGTBIQ+ de Madrid: una història més complexa del que sembla

Preguntar quin va ser “el primer bar gay de Madrid” sembla senzill, però la resposta depèn del que entenguem per bar gay. Un local freqüentat per persones LGTBIQ+ encara que no s’hi anunciés com a tal? Un establiment conegut en determinats cercles? Un negoci creat expressament per a aquesta clientela? O un local que mostrava obertament la seva identitat?

Les fonts històriques mostren una transició gradual. Durant els anys seixanta Madrid ja apareixia en guies internacionals dirigides a homes gais, i durant els setanta va créixer el nombre d’espais d’oci i trobada. Diversos estudis situen entre 1971 i 1985 una primera expansió del comerç gay a l’entorn de Chueca, Alonso Martínez i el Paseo de Recoletos.

That is why it is more accurate to speak of Els primers locals LGTBIQ+ de Madrid in the plural. There was no single night when secrecy vanished and a visible neighbourhood suddenly appeared. Instead, there was a long evolution from ambiguous, discreet spaces to businesses able to present themselves publicly.

Mirilles i portes tancades: una memòria que va arribar fins als anys noranta

Alguns elements associats a l’imaginari dels “locals secrets” sí que tenen base en testimonis posteriors. Durant els primers anys de Chueca, encara hi havia bars amb portes tancades, timbres i mirilles. Aquella arquitectura protegia la intimitat de l’interior i permetia controlar qui hi entrava. No era exclusiva de la dictadura: la sensació de necessitar espais protegits va continuar molt després de l’arribada de la democràcia.

Black & White i la primera Chueca

El Black & White encaixa millor en la història de la consolidació de Chueca que no pas en la clandestinitat dels anys seixanta. Obert a principis dels vuitanta, es va convertir en un dels clàssics de la vida nocturna del barri i és citat entre els negocis que van ajudar a transformar una zona que aleshores patia un fort deteriorament urbà.

Al seu voltant van anar apareixent altres bars, discoteques, saunes, cafeteries, restaurants i comerços. El més rellevant no va ser només el nombre de negocis, sinó el canvi de relació amb el carrer: a poc a poc, alguns espais van deixar d’amagar-se darrere d’una porta per mostrar aparadors, símbols i una identitat recognoscible.

1978: la primera manifestació de l’Orgull a Madrid canvia l’escala de la història

El 25 de juny de 1978, el Frente de Liberación Homosexual de Castilla va convocar la primera gran manifestació pels drets LGTBIQ+ a Madrid. Milers de persones van recórrer l’avinguda de Menéndez Pelayo per exigir llibertats i la fi de la legislació repressiva. La primera manifestació d’aquest tipus a Espanya s’havia celebrat un any abans a Barcelona.

Aquella marxa és un dels antecedents directes de l’actual Orgull de Madrid. La diferència amb la imatge contemporània del MADO és enorme: no es tractava d’una gran cita turística ni d’un programa de concerts, sinó d’una mobilització política que reclamava drets bàsics en un moment en què la repressió legal encara no havia desaparegut.

Si vols aprofundir en com aquella primera manifestació va evolucionar fins a convertir-se en un dels grans esdeveniments LGTBIQ+ internacionals, pots consultar la nostra guia sobre la història de l’Orgull de Madrid, des de la manifestació de 1978 fins a EuroPride, WorldPride i el MADO actual.

El 26 de desembre de 1978 es va aprovar una reforma legal que eliminava l’homosexualitat de les categories de perillositat social. El canvi es va publicar oficialment el gener de 1979. Tot i això, la persecució no es va acabar d’un dia per l’altre: figures com el delicte d’escàndol públic van continuar funcionant durant anys com a eines de control i no van desaparèixer del Codi Penal fins al 1988.

Com Chueca es va convertir en un gran referent de la història LGTBIQ+ de Madrid

Durant els anys vuitanta, la concentració de locals i xarxes comunitàries al voltant de la Plaza de Chueca va anar guanyant força. El barri de Justicia era cèntric, estava ben comunicat i travessava una etapa de degradació urbana que havia reduït el preu de molts locals. Aquesta combinació va crear les condicions perquè empresaris, activistes i residents LGTBIQ+ anessin construint un territori cada vegada més recognoscible.

Les investigacions urbanes situen en aquesta època el pas d’una geografia dispersa a una concentració més clara al voltant de Chueca. L’any 1985 ja apareixien referències a la premsa que descrivien la zona a través del seu creixent ambient gay. Durant els anys noranta el procés es va accelerar: van proliferar bars, cafeteries, restaurants i comerços, i la identitat LGTBIQ+ va començar a fer-se cada vegada més visible també als aparadors.

Berkana i el pas de la porta tancada a l’aparador visible

Un símbol especialment important va ser la llibreria Berkana, fundada l’any 1993 i traslladada posteriorment a la Plaza de Chueca. La seva importància no es limitava a vendre llibres de temàtica LGTBIQ+, sinó també a ocupar l’espai comercial d’una manera visible. Davant del model de porta tancada i accés discret, l’aparador deia públicament que la comunitat era allà.

Aquell canvi urbà i cultural va contribuir a transformar Chueca. Amb el temps, el barri va passar de ser principalment un refugi a convertir-se també en aparador, punt de trobada, destinació turística i símbol internacional. L’evolució va tenir llums i ombres —incloses la gentrificació i la pèrdua d’alguns negocis històrics—, però el seu paper en la història LGTBIQ+ de Madrid continua sent fonamental.

De Chueca al MADO: com va néixer l’Orgull de Madrid que coneixem avui

La manifestació de 1978 i la transformació de Chueca són dues històries que van acabar confluint. Segons la història oficial del MADO, les celebracions de l’Orgull al barri van començar a prendre forma a mitjan anys vuitanta, amb activitats al carrer Pelayo, pregons i escenaris que acompanyaven les mobilitzacions pels drets LGTBIQ+.

L’any 1997, diverses carrosses van participar per primera vegada en la manifestació, un moment decisiu per a la identitat contemporània de l’esdeveniment: reivindicació i celebració van començar a conviure a una escala molt més gran. Madrid va acollir després l’EuroPride el 2007 i el WorldPride el 2017, dues fites que van reforçar la seva projecció internacional.

Avui, el MADO o Orgull de Madrid reuneix manifestació, concerts, activitats culturals, trobades i celebracions en diversos punts del centre. Entendre la seva història ajuda a no reduir-lo a una festa: cada escenari i cada bandera s’aixequen sobre la memòria de persones que durant dècades no van poder ocupar aquests mateixos espais amb llibertat.

Una ruta de memòria LGTBIQ+ per Madrid: 7 parades per entendre l’Orgull

Si visites Madrid durant l’Orgull o en qualsevol altre moment de l’any, pots recórrer part d’aquesta història a peu. Molts dels negocis originals ja no existeixen, de manera que la ruta s’ha d’entendre com un itinerari de memòria urbana i no com un llistat de locals actuals.

1. Calle Echegaray. Un bon punt per recordar els bars i tavernes que, dècades abans de Chueca, oferien petits marges de sociabilitat en una ciutat vigilada.
2. Puerta del Sol i Calle Carretas. L’entorn dels antics Cines Carretas permet entendre el paper que van tenir les sales de sessió contínua com a espais d’anonimat i trobada.
3. Callao i Gran Vía. Aquí, el mateix carrer formava part dels codis de reconeixement i de les formes de trobada que es van desenvolupar durant la dictadura.
4. Paseo de Recoletos. La zona ajuda a explicar l’aparició de locals més permissius i noves formes d’oci vinculades a l’obertura internacional de Madrid durant els anys seixanta.
5. Plaza de Chueca. The symbolic heart of a neighbourhood that became a major centre of LGBTQ+ visibility from the Anys 80 and especially during the 1990s.
6. Calles Libertad, Gravina, Pelayo i San Bartolomé. Formen part de la geografia històrica de l’oci i el comerç LGTBIQ+ que va consolidar la identitat contemporània de Chueca.
7. Plaza de Pedro Zerolo. El seu nom recorda una de les grans figures de la lluita per la igualtat a Espanya i connecta la memòria del barri amb la conquesta de drets civils.

Aquesta ruta converteix el centre de Madrid en un arxiu obert. Les façanes canvien, els negocis tanquen i els carrers es transformen, però conèixer el que hi va passar permet entendre millor per què l’ocupació festiva i reivindicativa de l’espai públic durant el Madrid Pride té un significat tan potent.

Viure l’Orgull de Madrid coneixent la història que hi ha al darrere

Hi ha una gran diferència entre assistir a una celebració i entendre el lloc on l’estàs vivint. Quan saps que la Gran Vía també va ser un espai de trobades discretes, que Chueca va passar de les portes tancades als aparadors visibles i que l’any 1978 milers de persones van sortir al carrer per reclamar drets, l’Orgull de Madrid es viu d’una altra manera.

A Apolo volem unir aquestes dues dimensions: gaudir de l’ambient d’una de les grans celebracions LGTBIQ+ d’Europa i, alhora, entendre la memòria de la ciutat. A la nostra pàgina del viatge en grup al Madrid Pride 2027 pots consultar les opcions d’estada, allotjament, activitats i experiències disponibles.

Madrid no va passar de la clandestinitat a la visibilitat d’un dia per l’altre. Cada local, cada manifestació i cada persona que va decidir ocupar l’espai públic va contribuir a construir la ciutat que coneixem avui. Celebrar també és recordar aquest camí.

Preguntes freqüents about LGBTQ+ history and Madrid Pride